domingo, 7 de enero de 2007

Les nocturnes

Quan vas a veure una exposició de pintura et vénen ganes de pintar. Quan vas a escoltar un concert de música clàssica, tocaries tots i cadascun dels instruments; fins i tot t’arriscaries a agafar la batuta i dirigir tota una orquestra. Qui balla, qui actua, qui escriu. Sempre que em trobo davant una creació, em vénen ganes de crear. Darrera cada moviment artístic s’amaga una passió. I la bellesa n’és el resultat. I com diria un gran amic meu: la bellesa és generadora de bellesa. Tot això també passa conversant.

Normalment, quan quedes amb algú per fer un cafè, hi vas sense objectiu. No saps quina taula escolliràs, no saps qui tindrà la primera paraula, ni de què es parlarà, tampoc saps cap a on es dirigirà la conversació, ni quin to agafarà. Ni qui pagarà. Cada detall en la interacció, cada gest, cada transició i cada associació d’idees anirà construint un tot. I aquest tot deixarà un rastre en el teu estat d’ànim. Satisfacció, tristesa, admiració, indignació... això és el de menys. Serà un rastre similar a la sensació corporal que et deixa un quadre quan el contemples una estona i quan de cop, sense saber perquè, retires la mirada del mateix. Et poden venir ganes de criticar l’excés de pintura aplicada al pòmul de la bella venus, d’elogiar la delicadesa i subtilitat amb la que l’artista il·lumina l’escena. També pots no fer cap comentari. Però pots sentir la necessitat de repetir aquell gran moment contemplatiu perquè hi ha hagut alguna cosa en aquell quadre que s’ha fixat en el teu iris. És com si, semblant al tast d’un sabor que t’agrada i que es fixa en la teva memòria culinària, necessitessis saciar de nou les papil·les gustatives visuals i tornar a assaborir aquella obra d’art. És com si necessitessis tornar a quedar amb aquella persona per fer un cafè. Perquè vols tornar a experimentar aquella sensació. I això es dóna perquè tot parlant s’ha creat.

El que vull dir és que una creació artística no es limita a la música, pintura, escriptura (entre d’altres). El que vull dir és que dialogant també crees. I aquest diàleg és també generador de bellesa en el moment en que vols repetir-ho, parlar-ne o considerar-ho punt crític en la teva història personal. Quants pensadors no han intercanviat hores de fum i de música de fons i s’han influenciat mútuament en les seves carreres tot creant moviments o grups artístics d’una certa generació?

Crec que l’inici d’una conversació amb algú hauria de ser per a nosaltres com la incertesa que sent un pintor davant un tela en blanc. És a dir, estar disposats a crear. El problema del creador prové del fet d’expressar un sentiment amb un objectiu. Per exemple: qui balla per agradar no vol ballar: vol agradar; qui toca la guitarra per fardar no vol tocar la guitarra: vol fardar. Per tant, en el camí que et porta a la realització del teu objectiu (el camí que tu triïs) pots perdre la puresa del sentiment. I aquesta puresa no és més que la seva expressió desinteressada, sense metes, sense retribucions: una expressió lliure i gratuïta.

Qui queda amb algú per fer un cafè sabent quina taula escollirà, qui tindrà la primera paraula, de què es parlarà, cap a on es dirigirà la conversació, quin to agafarà i qui pagarà, no està creant. El que està fent, segurament sense voler, és impedir la construcció natural d’un diàleg, bloquejant el fluir d’idees, impossibilitant un desenvolupament àgil i fresc en la interacció. I quin és el resultat? Doncs que la persona que ha patit en aquella escena una mena d’opressió expressiva, surt del cafè sense voler repetir aquella sensació tan infantil que et demana “Més! Més!”, tot desapareixent la il·lusió i l’emoció.

Frenar un fluir, un canvi, una expressió, una transformació, ha arribat a ser un del nostres pitjors vicis. Aquest és el gran problema del creador: estancar la seva potència interior en forma de rutines inconvenients, creences bloquejadores i pors. Portar egoistament altres éssers humans al teu propi terreny sense escoltar la seva melodia. És com si a un pintor, pinzell en mà i assegut davant la seva tela, l’agafessin pel darrere a l’alçada del canell i li guiessin els moviments que se suposa ha de fer. Hi ha pitjor sensació? Hi ha pitjor repressió?

Tots tenim dins nostre un petit artista que demana alliberament. No el jutgis i en cada moment escolta’l i veuràs quanta bellesa ets capaç de generar.

I Les nocturnes no és més que un idea que ha sorgit d’una conversació alliberant el petit artista que porto dins.

5 comentarios:

Iago dijo...

Gemma,
Alliberem l'artista que portem dins! Espero que això sigui el principi d'un camí molt prometedor. Benvinguda a la blogosfera.
Un petó.

Trueno dijo...

hola Gemma,
sembla que hi ha algo dins teu que no volies amagar i has decidit compartir-ho.
anims!!

Anónimo dijo...

el millor d'escriure aquí és que mai saps qui et llegeix.
també, de vegades, és el pitjor.

silencio dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Marco Waldsemüller dijo...

He Trobat aquest text per casualitat? . . .
Csikszentmihalyi va descriuré el fluir com "el fet de sentir-se completament compromés amb la activitat per sé. En aquell moment l'ego desapareix, i el temps vola". Llegint les vostres línies,com paraules dins una ampolla buida que navega, reflexiono. Amagats rera altres noms, altres cares, veig en les vostres paraules, les meves pròpies en recordar com nostàlgic verí: Els fantasmes d'antics cafès, on el temps no existia, de jugar en l'escoltar de la mirada i del vers. De crear entre dos,un món nou. L'interlocutor, ja no hi és. Ella ja no hi és. Tots dos buscàvem la bellesa i com diu Keats en la bellesa resideix la veritat. Com en l'amor verdader. Gràcies, per haver escrit aixó fa tants anys, . . .com missatges ananacrònics, missatges que algun altre nàufrag del temps recollirà . . .